Etapa 31: Hospital da Condesa - Sarria, 090111

L'Alberto no té pressa, però està disposat a acompanyar-me fins a Sarria ,on haig d'arribar per agafar un tren nocturn de tornada fins a Saragossa. Així és que a quarts de vuit deixem enrera l'alberg, on el coreans i en Joan, tot just comencen a despertar-se.

Mentres els primers raig lluiten per obrir-se camí entremig de l'envoirat, iniciem l'ascens a l'Alto do Poio, que no és gaire llarg, però és intens.. L'aigua acumulada per les pluges tracta de seguir el seu transcurs natural per les pistes per on passem, formant petits rierols que juguen amb les pedres . En alguna ocasió, el pas és impedit per l'abnegació d'aigua en el terreny, fet que posa a prova la nostra habilitat per tal de vorejar-lo. Els verds prats amb vaques pasturant se succeeïxen fins arribar a Triacastela. Allí, recuperació de forces a base d'entrepà, i tractar de salvar la tendinitis que arrosssegava a base de continuats massatges. Aquella estona de descans va fer possible que ens tornéssim a trobar per uns instants amb el grup de coreans i en Joan. Ja només quedava encarar el tram final fins a Sarria, del qual ens separaven, encara 18 Km. Enyorable Triacastela, amb records especials a M. Cabanillas i J. Fontal, gent d'aquesta terra, i a la peregrina Maca, on ens vàrem conèixer uns estius enrera, quen fent Camí. Deixant enrera Triacastela, l'opció que passa per San Xil, és la pretesa per tal d'arribar a Sarria, en comptes de triar passar pel Monasterio de Samos, que espero poder fer en alguna altra ocasió. El bon temps fa del trajecte que fos agradable. A pocs kilòmetres de Sarria s'hi troba la Casa do Franco, on vàrem parar per prendre un petit refrigeri al que va ser el punt de trobada amb el peregrí Ernesto uns quants anys enrera, que es va afegir a compartir la vivència de fer el Camí, venint des de Barcelona, l'estiu del 2005.

A l'Alberto, l'arribar el més d'hora possible a Sarria li representava poder descansar i a mi, no perdre el tren, però alhora, deixar que el Camí que ens havia unit durant tres dies sencers, ara seguís el seu curs per ambdòs, provocava certa nostàlgia. Grazie mille per il vostro sostegno in questi giorni, Alberto!


Ver mapa más grande


Ci sono cose che non sai nascondere
Ci sono cose tue che non so piangere
Magari io sapessi perdere
Senza mai dovermi arrendere
Ma l’errore non esiste
La paura non esiste

(Tiziano Ferro, "La paura non esiste")

Etapa 30: Trabadelo - Hospital da Condesa, 080111

El dia es desperta grisós per l'Alberto i per mi, però sense pluja, encara. Caminant fins a Vega de Valcarce ens treiem les lleganyes dels ulls i anem preparant els músculs per afronar l'etapa reina, l'ascens a O'Cebreiro.
El Camí cap a Santiago també és un punt de trobada pels que el fan també de tornada cap els seu destí d'origen, com és el cas d'un català al qui trobem a Las Herrerías.

La sortida des de Las Herrerías transcórrer per asfalt ben bé durant dos kilòmetres fins prendre el trencall que es dirigeix cap a La Faba El temps encara aguanta sense ploure, . La pujada a O'Cebreiro requereix d'un esforç extra, gratament recompensat per les vistes del paisatge en anar pujant pels enfilats corriols. El "mojón" d'arribada a Galícia és el millor senyal per fer que el termòmetre de l'estat anímic pugi uns quants graus, perquè l'arribada ja és pròxima, i l'esforç haurà valgut la pena. La pluja que ens havia respectat durant gran part de l'ascens, va descarregar amb gran intensitat`en el últims instants abans d'arribar a O'Cebreiro. Quan s'hi arriba, el camí condueix cap a l'església preromànica de Santa Maria la Real, que mereix una visita i moments de recolliment.

Un caldo gallec ben calent va fer que prenguéssim forces per anar fins Hospital da Condesa, malgrat que la pluja continuava fent acte de presència. Abans d'arribar-hi, s'hi passa per l'Alto de San Roque, on hi ha un monument al pelegrí.

A l'alberg d'Hospital da Condesa hi vàrem coincidir amb un grup de pelegrins coreans, en Jeongpil, en Chul,que anaven acompanyats des de feia unes quantes etapes per en Joan.


Ver mapa más grande

No respires la sal de la arena
que lleva con pena tus venas,
que la luna se ponga en tu cuna,
y piensa en tus cosas.
(Los Piratas, "La sal")

Etapa 29: Ponferrada - Trabadelo, 070111

La història sol ser capritxosa, i en aquesta etapa se'm va repdoduïr la tendinitis que havia patit també a Cacabelos l'any 2005, però aquest cop a la cama dreta. Parades sovintejades i, sobretot, el suport de l'Alberto al llarga de tota l'etapa, va fer que fos possible arribar a Trabadelo, després d'una llarga jornada que ens va portar a aturar-nos i saludar a Jesús Jato, al seu alberg de Villafranca del Bierzo, on també vàrem trobar un pergerí londinenc, en Vincent. El camí fins a Villafranca del Bierzo transcórrer envoltat de vinyes que dónen fama al `bon vi que es produeix en aquesta regió, tot i que, per l'època de l'any en la que ens trobàvem, esataven desolades de raïm. Un paisatge adornat per la pluja, que també vàrem disfrutar.





A Trabadelo hi ha obert tot l'any un alberg municipal que està molt ben cuidat.



Ver mapa más grande


Bit by bit
Torn apart
We never win
But the battle wages on
For toy soldiers
(Martika, "Toy soldiers")

Etapa 28: Rabanal del Camino-Ponferrada, 060111

Dia de Reis. Se'm fa estrany no estar a casa un dia com aquest, compartint il.lusió i alegria. A més a més, aquest és el primer Reis del petit Martí, i no faig de bon oncle estant a uns centenars kilòmetres de casa, però de ben segur que li sabré compensar d'alguna altra manera.

Al poc de sortir de Rabanal, però, la trucada dels de casa i els sms del gran JAA, m'animen l'ascens cap a la Creu de Ferro. Abans, però, a Foncebadón faig parada a l'alberg per esmorzar, on els hospitaleros Oscar i Álvaro em dónen resguard, m'entaulen menjar i em deleiten amb una agradable conversa. Viuen l'hospitalitat amb intensitat i ofereixen també classes de ioga.

La Creu de Ferro és un dels símbols del Camino, i el fet de gaudir-la en solitari em produeix una egoïsta i absurda sensació de privilegi, només compartida amb un altre peregrí, que em fa la fotografia.

Més endavant s'hi arriba a Manjarín, on hi torno a trobar en Tomàs i un dels seus. En Tomàs és autoproclamat com el darrer templari que existeix i ofereix refugi i sopar als peregrins que necessitin fer nit. A l'estiu del 2005 ja vaig tastar l'experiència d'assistir a als seus ritus abans d'anar dormir, però aquesta vegada no tinc temps per teatre. Així, que faig via cap a El Acebo amb la sopresa de tenir a la pluja com a fidel companya de trajecte.

La pluja s'intensifica a mesura que avanço, i un parell o tres de relliscades degut a la lliscor de les pedres grosses atrapades pels caminets estrets, em fan prendre relantitzar la velocitat fins a Molinaseca.

De Molinaseca fins a Ponferrada hi ha gairebé 8 Km passant per Campo, o bé triar l'opció de tirar per la carretera per escurçar-la.

A l'alberg de Ponferrada hi havia un amable hospitaler rus i dos pregrins més, l'Alberto,un italià amb qui compartiria dues jornades més de Camino, i en César,un bicigrino molt simpàtic de Salamanca. L'Alberto, com bon italià, portava matèria prima a la seva motxilla per fer uns espaguetis molt deliciosos.



Ver mapa más grande


Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot alló que m'he amagat i que no m'he volgut dir.
Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
(Gossos, "Corren")

Etapa 27: San Martín del Camino-Rabanal del Camino, 050111

La pluja seguia fent acte de presència. En Ramón ja havia abandonat l'alberg i en Marc seguia esmorzant, així que vaig començar en solitari la jornada, amb la intenció d'arribar a El Ganso al final de l'etapa.

Un cop vaig arribar a Hospital de Órbigo, aquest cop vaig triar la variant que passa per Villares de Órbigo i Santibáñez de Valdeiglesias, en comptes de seguir per la N-120, tal com havia fet al 2005.

A Villares de Órbigo, el sr. Enrique, caçador i gran amant del Camí, em va pronosticar i aconsellar de no arribar més enllà d'Astorga, ja que, per les hores de llum, era més prudent.

Me'l vaig trobar després a San Justo de la Vega, o millor dit, ell em va trobar a mi, quan des del seu cotxe em va cridar: ¡Ánimo, que ya llegas!...es referia a Astorga.

Entre Santibáñez de Valdeiglesias i San Justo de la Vega, vag creuar-me amb un peregrí francés, l'Oliver, que venia de tornada de Santiago i anava en direcció cap a França.

A Astorga vaig poder comprar-me uns pantalons nous, i canviar-me'ls pels que duia, que havien començat a cedir el cosit que havia fet.

Després d'una passejada ràpida creuant Astorga i d'un entrepà i Coca-cola de rigor, vaig seguir el Camí, desafiant el que m'havia aconsellat el sr. Enrique. A Murias de Rechivalo vaig fer una parada per reposar energia amb una mica de xocolata.

Anant cap a Santa Catalina de Somoza, vaig trobar-me un peregrí, que descansava de l'esforç, i em vaig unir amb el seu repòs, i després, en el seu esforçl. Es tractava d'en Jean Carlos, un brasiler que estava fent el Camí per una promesa personal.

Amb ell vaig seguir fins a El Ganso, però com no hi havia l'alberg obert, vam haver d'anar fins a Rabanal del Camino (la fotografia de capcelera és poc abans d'arribar a Rabanal del Camino).

Amb en Jean Carlos vam anar a sopar després d'haver deixat les coses i d'haver-nos dutxat a l'alberg. L'endemà al matí pendríem sortides a diferents hores i ja no ens tornaríem a trobar.

En Jean Carlos, una gran persona, sens dubte!

Ver mapa más grande

Brasil, meu Brasil brasileiro
Meu mulato inzoneiro
Vou cantar-te nos meus versos
O Brasil, samba que dá
Bamboleio que faz gingá
O Brasil do meu amor
Terra de Nosso Senhor
Brasil! Brasil!
Prá mim... prá mim...
(Ary Barroso, "Aquarela do Brasil")

Etapa 26: Mansilla de las Mulas-San Martín del Camino, 040111

En acte desesperat per cosir els vells pantalons de teixit desgarrats , d'esquerra a dreta, en la part de l'entrecuix, la primera feina del dia, abans de començar la jornada, va ser recollir el fil i l'agulla que m'havia deixat l' hospitalera de l'alberg, i procurar deixar-los decentment cosits, almenys per evitar que l'airet que anava entrant m'anés refredant les parts notòries i les no notòries. La idea de comprar-me'n uns de nous a Lleó va quedar frustrada per no trobar-me a l pas cap botiga en hores no comercials.

L'etapa inicial fins a Lleó va ser de fred i pluja, d'una pluja que prometia ser un acompanyant més de viatge, dins del propòsit d'arribar a Sarria el dia 9 d gener, on hauria d'agafar un tren de tornada fins Saragossa ( i esperar fer el tram final Sarria-Santiago una propera ocasió).

A Lleó, vaig anar a fer una visita a la Catedral, que va ser el meu punt d'inici en la meva primera experiència fent el Camí, l'agost del 2005.

Era hora de recuperar forces per poder arribar fins a San Martín del Camino, així que vaig optar per entrar en el primer lloc que em sortís al pas i menjar qualsevol cosa, que no va ser altra cosa que una pizza, lluny de ser menú de peregrí però, què caram!, no hi figura dins dels 10 manaments del peregrí.

El tram des de Lleó fins a San Martín del Camino va ser un recordatori al que havia fet, però molt diferent. La pluja seguia caient i anava calant pels pantalons de teixit i per les botes.

Al pas per la Virgen del Camino, la visita al santuari d'estil modernista amb l'obra de Josep Maria Subirachs, em resulta, una vegada més, obligada.

El recorregut segueix per Valverde de la Virgen, San Miguel del Camino i Villadangos del Páramo.

A Villadangos no vaig tenir opció de fer nit, ja que l'aberg estava tancat, o sigui que vaig haver fer fer l'últim tram fins a San Martín del Camino -on m'havien assegurat que l'aberg Ana estaria obert-, sota la negra foscor de la nit.

A l'alberg de San Martín del Camino vaig conèixer dos peregrins, en Ramón, valencià resident a Catalunya que havia estat cooperant amb Metges sense fronteres en les èpoques en les que no hi havia ONG's, i en Marc, fill de Figueres però treballant a la Creu Roja de Mallorca, i amb els que vam compartir un bon sopar i divertida, xerrada prèvia al merescut descans.




Ver mapa más grande

Y desafiando el oleaje
sin timón ni timonel,
por mis sueños va, ligero de equipaje,
sobre un cascarón de nuez,
mi corazón de viaje,
luciendo los tatuajes
de un pasado bucanero,
de un velero al abordaje,
de un no te quiero querer.
(Joaquín Sabina, "Peces de ciudad")

Etapa 25: Terradillos de Templarios-Mansilla de las Mulas, 030111

Tot feia pensar que aquesta seria una altra llarga etapa solitària, en la que aniria nmolt bé arribar a Mansilla de las Mulas per poder retallar la distància.

I així va ser!. Sortint ben d'hora de Terradillos de Templarios i parar momentàniament a San Nicolás per reajustar-me la motxilla, vaig seguir fins a Sahagún, que la vaig creuar ràpidament, pensant en fer un descans a Calzada de Soto.

Abans d'entrar a Calzada de Soto hi ha la opció de seguir carretera amunt passant per Bercianos i arribar al Burgo Ranero, però si entres al poble de Calzada de Soto sense haver tingut en compte aquesta esmentada opció -que va ser el meu cas- o bé per voler fer una variant alternativa molt solitària d'un kilòmetre i mig més llarga , aleshores caus en rodó per fer la Via Trajana, una antiga calçada romana llarguíssima que condueix fins Reliegos, abans d'entrar a Mansilla de las Mulas.

La travessia, doncs això, llarga i solitària, caminant per una antiga calçada romana, esquivant pedretes tota l'estona, això sí, fruint del paissatge, lluny de la carretera.

A Mansilla de las Mulas, degut a que estava tancat l'alberg municipal, vaig fer nit a un alberg refromat, "El jardín del Camino", on , a més a més de fer-hi nit, també s'hi pot comprar embutit de fabricació pròpia.



Ver mapa más grande


Maybe you're headin' out to LA
See if they'll put you in a show
First you'll check with the stars
Read both your sign and mine

(Joseph Arthur ,"Black lexus")