dilluns, 2 de maig de 2011

Etapa 34: Melide-Pedrouzo, 240411 Diumenge de Pàsqua




El dia d'abans al darrer, és allò de tenir-ho a tocar de mà, malgrat encara no ho tens ja comptes les passes que et manquen, d'una en una.

Sortida de Melide en horari previst, hi ha una agradable caminata fins a Boente. Allí, vaig parar per esmorzar, i vaig conèixer la Lurdes, infermera de Vilafranca del Penedès, col.laboradora de l'ONG AMUR, amb qui vaig compartir una bona conversa, que es va prolongar durant el camí fins a Arzúa, passant per Ribadixo da Baixo, on hi ha un pont medieval.
Caldrà fer una escapada al VIJAZZ de Vilafranca, que se sol celebrar a la primavera, festival que combina el tast de vins (caldrà provar per recomanació de la Lurdes qualsevol dels "Albet i Noia", el "Laia" -rosat-, i el "Mireia" -blanc afruitat-)amb la música jazz, i visitar, és clar, la Lurdes.

A Arzúa, missa de Pàsqua.

Pocs metres després de sortir d'Arzúa, sortint del pont que passa per sota de la nacional, vaig tenir la sort de coincidir amb una peregrina francesa de grandíssima vàlua personal,sensibilitat i estimació, la Yvette, que estava fent la seva tercera i definitiva part del seu Camí, des de Ponferrada fins a Santiago (ja havia cobert el tram fins a Ponferrada en dues ocasions anteriors). Ens acompanyem durant uns vuit kilòmetres fins a Calle, on ens separem, ja que decideixo fer parada per dinar. Sabíem que ens tornaríem a trobar, així que ens vàrem dir un fins després.

A l'alçada de Salceda, tres gaditans es prenien el Camí amb molt bon humor, i vaig pensar d'acompanyar-los fins a Pedrouzo, on tots pensàvem fer-hi la nit abans d'arribar a Santiago.
Va ser molt emotiu quan, en passar per l'alberg de Santa Irene, la Yvette em va veure des de la seva cambra i va sortir depressa per saludar-me. Mentre m'alegrava de retrobar-me amb la Yvette, els gaditans van seguir fins Pedrouzo, on ens vam retrobar a l'hora de sopar.


Ver mapa más grande

Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit déjà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheure

(Edith Piaf, "Ne me quitte pas")

diumenge, 1 de maig de 2011

Etapa 33: Portomarín-Melide, 230411, Sant Jordi & Vetlla Pasqual



Travessia matinal amb olor a rosa, rica en lèxic i semàntica, arrenjada a ritme de passes que miren d'acostar-se una mica més a un final feliç, que passa avui per iniciar-la en solitari, però que a la sortida de Ventas de Narón una mexicana aixerida em pregunta si anem bé. Jo li dic que sí, que amb una michelada aniria millor,però que si es referix al traçat, que no pateixi, que seguim pel camí correcte, cosa que un peregrí uns metres més avançat ens confirma amb un gest d'aprovació, enlairant el seu polze al vent. L'Addy m'explica les bondats del seu fill, que l'espera a Mèxic, i que fa pocs anys va finalitzar el seu doctorat de Magisteri a Barcelona. Se'm fa molt agradable parlar amb l'Addy, que ve acompanyada de la seva amiga, també mexicana, que camina unes desenes de metres enrera, la Lorena, directora d'una biblioteca, a qui podeun seguir a través del següent link: http://noticiasdeltropico-lorenzia3.blogspot.com

A Palas de Rei, em presenten un parella catalana, la Carolina i en Miquel, i celebrem la trobada i la finalització d'etapa de les mexicanes amb un dinar plegats.

Havent dinat, cap allà quarts de cinc de la tarda, vam reprendre el camí, per tractar d'arribar a Melide. Quedaven per endavant uns quinze kilòmetres, que vam anar fent mica en mica, pensant en la recompensa a final d'etapa: una dutxa recuperadora i...el pop de casa Ezequiel o d'allà on fos, però pop al cap i a la fi -"el pulpo, en Melide", jucasel dixit-.

El paisatge verd se succeeix per aquests indrets i la conversa amb la Carolina i en Miquel fa que el temps i els metres avancin sense donar-nos comte, encara que cap al final les cames ja ens pesaven una mica, sobretot en entrar a Melide, on vàrem trobar el londinenc Ian patint de valent, adolorit d'un sòleo fomut...

La dutxa va arribar. El pop haurà d'esperar una altra ocasió.


Ver mapa más grande

Como quisiera,
poder vivir sin aire.
Como quisiera,
calmar mi aflicción.
Como quisiera,
poder vivir sin agua.
Me encantaria,
robar tu corazón.
(Maná, "Vivir sin aire")

Etapa 32: Sarria-Portomarín, 220411, Divendres Sant




La darrera declaració d'intencions per arribar a Santiago, va passar per prendre un nocturn de l'Alsa de Barcelona a Lugo, que em va deixar a la terminal d'autobusos a les vuit del matí, temps suficient per permetre'm fer els preparatius d'etapa en una cafeteria abans d'agafar la conexió que em portaria a Sarria, a quarts d'onze. Així, és que finalment vaig clavar els peus davant l'església de Sarria vora quarts de dotze.

La meitat dels viatgers de l'autobus de línia, ens havíem convertit en peregrins, companys de ruta units per les fletxes, que deixaven ja enrera Sarria.
Em va sorprendre, per primera vegada, sentir darrera l'alè i les petjades de cavalls que duien peregrins, cavalcant en grup, és clar, peregrins de classe alta, orgullosos de fer camí des d'una altra alçada...
La meva idea era anar fent, sens pressa, via fins a Ferreiros. Després d'un petit descans, de mitja truita de patates i d'una fugaç visita a l'església romànica de Santa Maria de Ferreiros, vaig reprendre el camí. Uns metres més endavant, ja vaig anar acompanyat fins a Portomarín d'una parella de gallecs, la Yoli i en José Antonio, que gaudien, amb cert patiment en algun genoll, de les alegries de fer el Camino per primera vegada.

A l'església de Portomarín, el Divendres Sant fan el Via Crucis a les 19:00, per aquells que estigueu interessats, si algun dia us hi trobeu gaudint allí de la Setmana Santa.


Ver mapa más grande

On the first part of the journey
I was looking at all the life
There were plants and birds and rocks and things
There was sand and hills and rings
The first thing I met was a fly with a buzz
And the sky with no clouds
The heat was hot and the ground was dry
But the air was full of sound

(America, "The horse with no name")

diumenge, 17 d’abril de 2011

Etapa 31: Hospital da Condesa - Sarria, 090111




L'Alberto no té pressa, però està disposat a acompanyar-me fins a Sarria ,on haig d'arribar per agafar un tren nocturn de tornada fins a Saragossa. Així és que a quarts de vuit deixem enrera l'alberg, on el coreans i en Joan, tot just comencen a despertar-se.

Mentres els primers raig lluiten per obrir-se camí entremig de l'envoirat, iniciem l'ascens a l'Alto do Poio, que no és gaire llarg, però és intens.. L'aigua acumulada per les pluges tracta de seguir el seu transcurs natural per les pistes per on passem, formant petits rierols que juguen amb les pedres . En alguna ocasió, el pas és impedit per l'abnegació d'aigua en el terreny, fet que posa a prova la nostra habilitat per tal de vorejar-lo. Els verds prats amb vaques pasturant se succeeïxen fins arribar a Triacastela. Allí, recuperació de forces a base d'entrepà, i tractar de salvar la tendinitis que arrosssegava a base de continuats massatges. Aquella estona de descans va fer possible que ens tornéssim a trobar per uns instants amb el grup de coreans i en Joan. Ja només quedava encarar el tram final fins a Sarria, del qual ens separaven, encara 18 Km. Enyorable Triacastela, amb records especials a M. Cabanillas i J. Fontal, gent d'aquesta terra, i a la peregrina Maca, on ens vàrem conèixer uns estius enrera, quen fent Camí. Deixant enrera Triacastela, l'opció que passa per San Xil, és la pretesa per tal d'arribar a Sarria, en comptes de triar passar pel Monasterio de Samos, que espero poder fer en alguna altra ocasió. El bon temps fa del trajecte que fos agradable. A pocs kilòmetres de Sarria s'hi troba la Casa do Franco, on vàrem parar per prendre un petit refrigeri al que va ser el punt de trobada amb el peregrí Ernesto uns quants anys enrera, que es va afegir a compartir la vivència de fer el Camí, venint des de Barcelona, l'estiu del 2005.

A l'Alberto, l'arribar el més d'hora possible a Sarria li representava poder descansar i a mi, no perdre el tren, però alhora, deixar que el Camí que ens havia unit durant tres dies sencers, ara seguís el seu curs per ambdòs, provocava certa nostàlgia. Grazie mille per il vostro sostegno in questi giorni, Alberto!


Ver mapa más grande


Ci sono cose che non sai nascondere
Ci sono cose tue che non so piangere
Magari io sapessi perdere
Senza mai dovermi arrendere
Ma l’errore non esiste
La paura non esiste

(Tiziano Ferro, "La paura non esiste")

diumenge, 10 d’abril de 2011

Etapa 30: Trabadelo - Hospital da Condesa, 080111



El dia es desperta grisós per l'Alberto i per mi, però sense pluja, encara. Caminant fins a Vega de Valcarce ens treiem les lleganyes dels ulls i anem preparant els músculs per afronar l'etapa reina, l'ascens a O'Cebreiro.
El Camí cap a Santiago també és un punt de trobada pels que el fan també de tornada cap els seu destí d'origen, com és el cas d'un català al qui trobem a Las Herrerías.

La sortida des de Las Herrerías transcórrer per asfalt ben bé durant dos kilòmetres fins prendre el trencall que es dirigeix cap a La Faba El temps encara aguanta sense ploure, . La pujada a O'Cebreiro requereix d'un esforç extra, gratament recompensat per les vistes del paisatge en anar pujant pels enfilats corriols. El "mojón" d'arribada a Galícia és el millor senyal per fer que el termòmetre de l'estat anímic pugi uns quants graus, perquè l'arribada ja és pròxima, i l'esforç haurà valgut la pena. La pluja que ens havia respectat durant gran part de l'ascens, va descarregar amb gran intensitat`en el últims instants abans d'arribar a O'Cebreiro. Quan s'hi arriba, el camí condueix cap a l'església preromànica de Santa Maria la Real, que mereix una visita i moments de recolliment.

Un caldo gallec ben calent va fer que prenguéssim forces per anar fins Hospital da Condesa, malgrat que la pluja continuava fent acte de presència. Abans d'arribar-hi, s'hi passa per l'Alto de San Roque, on hi ha un monument al pelegrí.

A l'alberg d'Hospital da Condesa hi vàrem coincidir amb un grup de pelegrins coreans, en Jeongpil, en Chul,que anaven acompanyats des de feia unes quantes etapes per en Joan.


Ver mapa más grande

No respires la sal de la arena
que lleva con pena tus venas,
que la luna se ponga en tu cuna,
y piensa en tus cosas.
(Los Piratas, "La sal")

diumenge, 3 d’abril de 2011

Etapa 29: Ponferrada - Trabadelo, 070111




La història sol ser capritxosa, i en aquesta etapa se'm va repdoduïr la tendinitis que havia patit també a Cacabelos l'any 2005, però aquest cop a la cama dreta. Parades sovintejades i, sobretot, el suport de l'Alberto al llarga de tota l'etapa, va fer que fos possible arribar a Trabadelo, després d'una llarga jornada que ens va portar a aturar-nos i saludar a Jesús Jato, al seu alberg de Villafranca del Bierzo, on també vàrem trobar un pergerí londinenc, en Vincent. El camí fins a Villafranca del Bierzo transcórrer envoltat de vinyes que dónen fama al `bon vi que es produeix en aquesta regió, tot i que, per l'època de l'any en la que ens trobàvem, esataven desolades de raïm. Un paisatge adornat per la pluja, que també vàrem disfrutar.





A Trabadelo hi ha obert tot l'any un alberg municipal que està molt ben cuidat.



Ver mapa más grande


Bit by bit
Torn apart
We never win
But the battle wages on
For toy soldiers
(Martika, "Toy soldiers")

diumenge, 6 de febrer de 2011

Etapa 28: Rabanal del Camino-Ponferrada, 060111



Dia de Reis. Se'm fa estrany no estar a casa un dia com aquest, compartint il.lusió i alegria. A més a més, aquest és el primer Reis del petit Martí, i no faig de bon oncle estant a uns centenars kilòmetres de casa, però de ben segur que li sabré compensar d'alguna altra manera.

Al poc de sortir de Rabanal, però, la trucada dels de casa i els sms del gran JAA, m'animen l'ascens cap a la Creu de Ferro. Abans, però, a Foncebadón faig parada a l'alberg per esmorzar, on els hospitaleros Oscar i Álvaro em dónen resguard, m'entaulen menjar i em deleiten amb una agradable conversa. Viuen l'hospitalitat amb intensitat i ofereixen també classes de ioga.

La Creu de Ferro és un dels símbols del Camino, i el fet de gaudir-la en solitari em produeix una egoïsta i absurda sensació de privilegi, només compartida amb un altre peregrí, que em fa la fotografia.

Més endavant s'hi arriba a Manjarín, on hi torno a trobar en Tomàs i un dels seus. En Tomàs és autoproclamat com el darrer templari que existeix i ofereix refugi i sopar als peregrins que necessitin fer nit. A l'estiu del 2005 ja vaig tastar l'experiència d'assistir a als seus ritus abans d'anar dormir, però aquesta vegada no tinc temps per teatre. Així, que faig via cap a El Acebo amb la sopresa de tenir a la pluja com a fidel companya de trajecte.

La pluja s'intensifica a mesura que avanço, i un parell o tres de relliscades degut a la lliscor de les pedres grosses atrapades pels caminets estrets, em fan prendre relantitzar la velocitat fins a Molinaseca.

De Molinaseca fins a Ponferrada hi ha gairebé 8 Km passant per Campo, o bé triar l'opció de tirar per la carretera per escurçar-la.

A l'alberg de Ponferrada hi havia un amable hospitaler rus i dos pregrins més, l'Alberto,un italià amb qui compartiria dues jornades més de Camino, i en César,un bicigrino molt simpàtic de Salamanca. L'Alberto, com bon italià, portava matèria prima a la seva motxilla per fer uns espaguetis molt deliciosos.



Ver mapa más grande


Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot alló que m'he amagat i que no m'he volgut dir.
Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
(Gossos, "Corren")