dilluns, 2 de maig de 2011

Etapa 34: Melide-Pedrouzo, 240411 Diumenge de Pàsqua




El dia d'abans al darrer, és allò de tenir-ho a tocar de mà, malgrat encara no ho tens ja comptes les passes que et manquen, d'una en una.

Sortida de Melide en horari previst, hi ha una agradable caminata fins a Boente. Allí, vaig parar per esmorzar, i vaig conèixer la Lurdes, infermera de Vilafranca del Penedès, col.laboradora de l'ONG AMUR, amb qui vaig compartir una bona conversa, que es va prolongar durant el camí fins a Arzúa, passant per Ribadixo da Baixo, on hi ha un pont medieval.
Caldrà fer una escapada al VIJAZZ de Vilafranca, que se sol celebrar a la primavera, festival que combina el tast de vins (caldrà provar per recomanació de la Lurdes qualsevol dels "Albet i Noia", el "Laia" -rosat-, i el "Mireia" -blanc afruitat-)amb la música jazz, i visitar, és clar, la Lurdes.

A Arzúa, missa de Pàsqua.

Pocs metres després de sortir d'Arzúa, sortint del pont que passa per sota de la nacional, vaig tenir la sort de coincidir amb una peregrina francesa de grandíssima vàlua personal,sensibilitat i estimació, la Yvette, que estava fent la seva tercera i definitiva part del seu Camí, des de Ponferrada fins a Santiago (ja havia cobert el tram fins a Ponferrada en dues ocasions anteriors). Ens acompanyem durant uns vuit kilòmetres fins a Calle, on ens separem, ja que decideixo fer parada per dinar. Sabíem que ens tornaríem a trobar, així que ens vàrem dir un fins després.

A l'alçada de Salceda, tres gaditans es prenien el Camí amb molt bon humor, i vaig pensar d'acompanyar-los fins a Pedrouzo, on tots pensàvem fer-hi la nit abans d'arribar a Santiago.
Va ser molt emotiu quan, en passar per l'alberg de Santa Irene, la Yvette em va veure des de la seva cambra i va sortir depressa per saludar-me. Mentre m'alegrava de retrobar-me amb la Yvette, els gaditans van seguir fins Pedrouzo, on ens vam retrobar a l'hora de sopar.


Ver mapa más grande

Ne me quitte pas
Il faut oublier
Tout peut s'oublier
Qui s'enfuit déjà
Oublier le temps
Des malentendus
Et le temps perdu
A savoir comment
Oublier ces heures
Qui tuaient parfois
A coups de pourquoi
Le coeur du bonheure

(Edith Piaf, "Ne me quitte pas")

diumenge, 1 de maig de 2011

Etapa 33: Portomarín-Melide, 230411, Sant Jordi & Vetlla Pasqual



Travessia matinal amb olor a rosa, rica en lèxic i semàntica, arrenjada a ritme de passes que miren d'acostar-se una mica més a un final feliç, que passa avui per iniciar-la en solitari, però que a la sortida de Ventas de Narón una mexicana aixerida em pregunta si anem bé. Jo li dic que sí, que amb una michelada aniria millor,però que si es referix al traçat, que no pateixi, que seguim pel camí correcte, cosa que un peregrí uns metres més avançat ens confirma amb un gest d'aprovació, enlairant el seu polze al vent. L'Addy m'explica les bondats del seu fill, que l'espera a Mèxic, i que fa pocs anys va finalitzar el seu doctorat de Magisteri a Barcelona. Se'm fa molt agradable parlar amb l'Addy, que ve acompanyada de la seva amiga, també mexicana, que camina unes desenes de metres enrera, la Lorena, directora d'una biblioteca, a qui podeun seguir a través del següent link: http://noticiasdeltropico-lorenzia3.blogspot.com

A Palas de Rei, em presenten un parella catalana, la Carolina i en Miquel, i celebrem la trobada i la finalització d'etapa de les mexicanes amb un dinar plegats.

Havent dinat, cap allà quarts de cinc de la tarda, vam reprendre el camí, per tractar d'arribar a Melide. Quedaven per endavant uns quinze kilòmetres, que vam anar fent mica en mica, pensant en la recompensa a final d'etapa: una dutxa recuperadora i...el pop de casa Ezequiel o d'allà on fos, però pop al cap i a la fi -"el pulpo, en Melide", jucasel dixit-.

El paisatge verd se succeeix per aquests indrets i la conversa amb la Carolina i en Miquel fa que el temps i els metres avancin sense donar-nos comte, encara que cap al final les cames ja ens pesaven una mica, sobretot en entrar a Melide, on vàrem trobar el londinenc Ian patint de valent, adolorit d'un sòleo fomut...

La dutxa va arribar. El pop haurà d'esperar una altra ocasió.


Ver mapa más grande

Como quisiera,
poder vivir sin aire.
Como quisiera,
calmar mi aflicción.
Como quisiera,
poder vivir sin agua.
Me encantaria,
robar tu corazón.
(Maná, "Vivir sin aire")

Etapa 32: Sarria-Portomarín, 220411, Divendres Sant




La darrera declaració d'intencions per arribar a Santiago, va passar per prendre un nocturn de l'Alsa de Barcelona a Lugo, que em va deixar a la terminal d'autobusos a les vuit del matí, temps suficient per permetre'm fer els preparatius d'etapa en una cafeteria abans d'agafar la conexió que em portaria a Sarria, a quarts d'onze. Així, és que finalment vaig clavar els peus davant l'església de Sarria vora quarts de dotze.

La meitat dels viatgers de l'autobus de línia, ens havíem convertit en peregrins, companys de ruta units per les fletxes, que deixaven ja enrera Sarria.
Em va sorprendre, per primera vegada, sentir darrera l'alè i les petjades de cavalls que duien peregrins, cavalcant en grup, és clar, peregrins de classe alta, orgullosos de fer camí des d'una altra alçada...
La meva idea era anar fent, sens pressa, via fins a Ferreiros. Després d'un petit descans, de mitja truita de patates i d'una fugaç visita a l'església romànica de Santa Maria de Ferreiros, vaig reprendre el camí. Uns metres més endavant, ja vaig anar acompanyat fins a Portomarín d'una parella de gallecs, la Yoli i en José Antonio, que gaudien, amb cert patiment en algun genoll, de les alegries de fer el Camino per primera vegada.

A l'església de Portomarín, el Divendres Sant fan el Via Crucis a les 19:00, per aquells que estigueu interessats, si algun dia us hi trobeu gaudint allí de la Setmana Santa.


Ver mapa más grande

On the first part of the journey
I was looking at all the life
There were plants and birds and rocks and things
There was sand and hills and rings
The first thing I met was a fly with a buzz
And the sky with no clouds
The heat was hot and the ground was dry
But the air was full of sound

(America, "The horse with no name")

diumenge, 17 d’abril de 2011

Etapa 31: Hospital da Condesa - Sarria, 090111




L'Alberto no té pressa, però està disposat a acompanyar-me fins a Sarria ,on haig d'arribar per agafar un tren nocturn de tornada fins a Saragossa. Així és que a quarts de vuit deixem enrera l'alberg, on el coreans i en Joan, tot just comencen a despertar-se.

Mentres els primers raig lluiten per obrir-se camí entremig de l'envoirat, iniciem l'ascens a l'Alto do Poio, que no és gaire llarg, però és intens.. L'aigua acumulada per les pluges tracta de seguir el seu transcurs natural per les pistes per on passem, formant petits rierols que juguen amb les pedres . En alguna ocasió, el pas és impedit per l'abnegació d'aigua en el terreny, fet que posa a prova la nostra habilitat per tal de vorejar-lo. Els verds prats amb vaques pasturant se succeeïxen fins arribar a Triacastela. Allí, recuperació de forces a base d'entrepà, i tractar de salvar la tendinitis que arrosssegava a base de continuats massatges. Aquella estona de descans va fer possible que ens tornéssim a trobar per uns instants amb el grup de coreans i en Joan. Ja només quedava encarar el tram final fins a Sarria, del qual ens separaven, encara 18 Km. Enyorable Triacastela, amb records especials a M. Cabanillas i J. Fontal, gent d'aquesta terra, i a la peregrina Maca, on ens vàrem conèixer uns estius enrera, quen fent Camí. Deixant enrera Triacastela, l'opció que passa per San Xil, és la pretesa per tal d'arribar a Sarria, en comptes de triar passar pel Monasterio de Samos, que espero poder fer en alguna altra ocasió. El bon temps fa del trajecte que fos agradable. A pocs kilòmetres de Sarria s'hi troba la Casa do Franco, on vàrem parar per prendre un petit refrigeri al que va ser el punt de trobada amb el peregrí Ernesto uns quants anys enrera, que es va afegir a compartir la vivència de fer el Camí, venint des de Barcelona, l'estiu del 2005.

A l'Alberto, l'arribar el més d'hora possible a Sarria li representava poder descansar i a mi, no perdre el tren, però alhora, deixar que el Camí que ens havia unit durant tres dies sencers, ara seguís el seu curs per ambdòs, provocava certa nostàlgia. Grazie mille per il vostro sostegno in questi giorni, Alberto!


Ver mapa más grande


Ci sono cose che non sai nascondere
Ci sono cose tue che non so piangere
Magari io sapessi perdere
Senza mai dovermi arrendere
Ma l’errore non esiste
La paura non esiste

(Tiziano Ferro, "La paura non esiste")

diumenge, 10 d’abril de 2011

Etapa 30: Trabadelo - Hospital da Condesa, 080111



El dia es desperta grisós per l'Alberto i per mi, però sense pluja, encara. Caminant fins a Vega de Valcarce ens treiem les lleganyes dels ulls i anem preparant els músculs per afronar l'etapa reina, l'ascens a O'Cebreiro.
El Camí cap a Santiago també és un punt de trobada pels que el fan també de tornada cap els seu destí d'origen, com és el cas d'un català al qui trobem a Las Herrerías.

La sortida des de Las Herrerías transcórrer per asfalt ben bé durant dos kilòmetres fins prendre el trencall que es dirigeix cap a La Faba El temps encara aguanta sense ploure, . La pujada a O'Cebreiro requereix d'un esforç extra, gratament recompensat per les vistes del paisatge en anar pujant pels enfilats corriols. El "mojón" d'arribada a Galícia és el millor senyal per fer que el termòmetre de l'estat anímic pugi uns quants graus, perquè l'arribada ja és pròxima, i l'esforç haurà valgut la pena. La pluja que ens havia respectat durant gran part de l'ascens, va descarregar amb gran intensitat`en el últims instants abans d'arribar a O'Cebreiro. Quan s'hi arriba, el camí condueix cap a l'església preromànica de Santa Maria la Real, que mereix una visita i moments de recolliment.

Un caldo gallec ben calent va fer que prenguéssim forces per anar fins Hospital da Condesa, malgrat que la pluja continuava fent acte de presència. Abans d'arribar-hi, s'hi passa per l'Alto de San Roque, on hi ha un monument al pelegrí.

A l'alberg d'Hospital da Condesa hi vàrem coincidir amb un grup de pelegrins coreans, en Jeongpil, en Chul,que anaven acompanyats des de feia unes quantes etapes per en Joan.


Ver mapa más grande

No respires la sal de la arena
que lleva con pena tus venas,
que la luna se ponga en tu cuna,
y piensa en tus cosas.
(Los Piratas, "La sal")

diumenge, 3 d’abril de 2011

Etapa 29: Ponferrada - Trabadelo, 070111




La història sol ser capritxosa, i en aquesta etapa se'm va repdoduïr la tendinitis que havia patit també a Cacabelos l'any 2005, però aquest cop a la cama dreta. Parades sovintejades i, sobretot, el suport de l'Alberto al llarga de tota l'etapa, va fer que fos possible arribar a Trabadelo, després d'una llarga jornada que ens va portar a aturar-nos i saludar a Jesús Jato, al seu alberg de Villafranca del Bierzo, on també vàrem trobar un pergerí londinenc, en Vincent. El camí fins a Villafranca del Bierzo transcórrer envoltat de vinyes que dónen fama al `bon vi que es produeix en aquesta regió, tot i que, per l'època de l'any en la que ens trobàvem, esataven desolades de raïm. Un paisatge adornat per la pluja, que també vàrem disfrutar.





A Trabadelo hi ha obert tot l'any un alberg municipal que està molt ben cuidat.



Ver mapa más grande


Bit by bit
Torn apart
We never win
But the battle wages on
For toy soldiers
(Martika, "Toy soldiers")

diumenge, 6 de febrer de 2011

Etapa 28: Rabanal del Camino-Ponferrada, 060111



Dia de Reis. Se'm fa estrany no estar a casa un dia com aquest, compartint il.lusió i alegria. A més a més, aquest és el primer Reis del petit Martí, i no faig de bon oncle estant a uns centenars kilòmetres de casa, però de ben segur que li sabré compensar d'alguna altra manera.

Al poc de sortir de Rabanal, però, la trucada dels de casa i els sms del gran JAA, m'animen l'ascens cap a la Creu de Ferro. Abans, però, a Foncebadón faig parada a l'alberg per esmorzar, on els hospitaleros Oscar i Álvaro em dónen resguard, m'entaulen menjar i em deleiten amb una agradable conversa. Viuen l'hospitalitat amb intensitat i ofereixen també classes de ioga.

La Creu de Ferro és un dels símbols del Camino, i el fet de gaudir-la en solitari em produeix una egoïsta i absurda sensació de privilegi, només compartida amb un altre peregrí, que em fa la fotografia.

Més endavant s'hi arriba a Manjarín, on hi torno a trobar en Tomàs i un dels seus. En Tomàs és autoproclamat com el darrer templari que existeix i ofereix refugi i sopar als peregrins que necessitin fer nit. A l'estiu del 2005 ja vaig tastar l'experiència d'assistir a als seus ritus abans d'anar dormir, però aquesta vegada no tinc temps per teatre. Així, que faig via cap a El Acebo amb la sopresa de tenir a la pluja com a fidel companya de trajecte.

La pluja s'intensifica a mesura que avanço, i un parell o tres de relliscades degut a la lliscor de les pedres grosses atrapades pels caminets estrets, em fan prendre relantitzar la velocitat fins a Molinaseca.

De Molinaseca fins a Ponferrada hi ha gairebé 8 Km passant per Campo, o bé triar l'opció de tirar per la carretera per escurçar-la.

A l'alberg de Ponferrada hi havia un amable hospitaler rus i dos pregrins més, l'Alberto,un italià amb qui compartiria dues jornades més de Camino, i en César,un bicigrino molt simpàtic de Salamanca. L'Alberto, com bon italià, portava matèria prima a la seva motxilla per fer uns espaguetis molt deliciosos.



Ver mapa más grande


Poso els peus a terra, vull caminar,
necessito despertar en un dia radiant.
Encara em queda temps per descobrir
tot alló que m'he amagat i que no m'he volgut dir.
Corren, corren pels carrers, corren
paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van.
(Gossos, "Corren")

diumenge, 23 de gener de 2011

Etapa 27: San Martín del Camino-Rabanal del Camino, 050111




La pluja seguia fent acte de presència. En Ramón ja havia abandonat l'alberg i en Marc seguia esmorzant, així que vaig començar en solitari la jornada, amb la intenció d'arribar a El Ganso al final de l'etapa.

Un cop vaig arribar a Hospital de Órbigo, aquest cop vaig triar la variant que passa per Villares de Órbigo i Santibáñez de Valdeiglesias, en comptes de seguir per la N-120, tal com havia fet al 2005.

A Villares de Órbigo, el sr. Enrique, caçador i gran amant del Camí, em va pronosticar i aconsellar de no arribar més enllà d'Astorga, ja que, per les hores de llum, era més prudent.

Me'l vaig trobar després a San Justo de la Vega, o millor dit, ell em va trobar a mi, quan des del seu cotxe em va cridar: ¡Ánimo, que ya llegas!...es referia a Astorga.


Entre Santibáñez de Valdeiglesias i San Justo de la Vega, vag creuar-me amb un peregrí francés, l'Oliver, que venia de tornada de Santiago i anava en direcció cap a França.

A Astorga vaig poder comprar-me uns pantalons nous, i canviar-me'ls pels que duia, que havien començat a cedir el cosit que havia fet.

Després d'una passejada ràpida creuant Astorga i d'un entrepà i Coca-cola de rigor, vaig seguir el Camí, desafiant el que m'havia aconsellat el sr. Enrique. A Murias de Rechivalo vaig fer una parada per reposar energia amb una mica de xocolata.

Anant cap a Santa Catalina de Somoza, vaig trobar-me un peregrí, que descansava de l'esforç, i em vaig unir amb el seu repòs, i després, en el seu esforçl. Es tractava d'en Jean Carlos, un brasiler que estava fent el Camí per una promesa personal.

Amb ell vaig seguir fins a El Ganso, però com no hi havia l'alberg obert, vam haver d'anar fins a Rabanal del Camino (la fotografia de capcelera és poc abans d'arribar a Rabanal del Camino).
Amb en Jean Carlos vam anar a sopar després d'haver deixat les coses i d'haver-nos dutxat a l'alberg. L'endemà al matí pendríem sortides a diferents hores i ja no ens tornaríem a trobar.
En Jean Carlos, una gran persona, sens dubte!



Ver mapa más grande

Brasil, meu Brasil brasileiro
Meu mulato inzoneiro
Vou cantar-te nos meus versos
O Brasil, samba que dá
Bamboleio que faz gingá
O Brasil do meu amor
Terra de Nosso Senhor
Brasil! Brasil!
Prá mim... prá mim...
(Ary Barroso, "Aquarela do Brasil")

diumenge, 16 de gener de 2011

Etapa 26: Mansilla de las Mulas-San Martín del Camino, 040111



En acte desesperat per cosir els vells pantalons de teixit desgarrats , d'esquerra a dreta, en la part de l'entrecuix, la primera feina del dia, abans de començar la jornada, va ser recollir el fil i l'agulla que m'havia deixat l' hospitalera de l'alberg, i procurar deixar-los decentment cosits, almenys per evitar que l'airet que anava entrant m'anés refredant les parts notòries i les no notòries. La idea de comprar-me'n uns de nous a Lleó va quedar frustrada per no trobar-me a l pas cap botiga en hores no comercials.

L'etapa inicial fins a Lleó va ser de fred i pluja, d'una pluja que prometia ser un acompanyant més de viatge, dins del propòsit d'arribar a Sarria el dia 9 d gener, on hauria d'agafar un tren de tornada fins Saragossa ( i esperar fer el tram final Sarria-Santiago una propera ocasió).
A Lleó, vaig anar a fer una visita a la Catedral, que va ser el meu punt d'inici en la meva primera experiència fent el Camí, l'agost del 2005.

Era hora de recuperar forces per poder arribar fins a San Martín del Camino, així que vaig optar per entrar en el primer lloc que em sortís al pas i menjar qualsevol cosa, que no va ser altra cosa que una pizza, lluny de ser menú de peregrí però, què caram!, no hi figura dins dels 10 manaments del peregrí.

El tram des de Lleó fins a San Martín del Camino va ser un recordatori al que havia fet, però molt diferent. La pluja seguia caient i anava calant pels pantalons de teixit i per les botes.

Al pas per la Virgen del Camino, la visita al santuari d'estil modernista amb l'obra de Josep Maria Subirachs, em resulta, una vegada més, obligada.


El recorregut segueix per Valverde de la Virgen, San Miguel del Camino i Villadangos del Páramo.



A Villadangos no vaig tenir opció de fer nit, ja que l'aberg estava tancat, o sigui que vaig haver fer fer l'últim tram fins a San Martín del Camino -on m'havien assegurat que l'aberg Ana estaria obert-, sota la negra foscor de la nit.


A l'alberg de San Martín del Camino vaig conèixer dos peregrins, en Ramón, valencià resident a Catalunya que havia estat cooperant amb Metges sense fronteres en les èpoques en les que no hi havia ONG's, i en Marc, fill de Figueres però treballant a la Creu Roja de Mallorca, i amb els que vam compartir un bon sopar i divertida, xerrada prèvia al merescut descans.




Ver mapa más grande

Y desafiando el oleaje
sin timón ni timonel,
por mis sueños va, ligero de equipaje,
sobre un cascarón de nuez,
mi corazón de viaje,
luciendo los tatuajes
de un pasado bucanero,
de un velero al abordaje,
de un no te quiero querer.
(Joaquín Sabina, "Peces de ciudad")

Etapa 25: Terradillos de Templarios-Mansilla de las Mulas, 030111



Tot feia pensar que aquesta seria una altra llarga etapa solitària, en la que aniria nmolt bé arribar a Mansilla de las Mulas per poder retallar la distància.

I així va ser!. Sortint ben d'hora de Terradillos de Templarios i parar momentàniament a San Nicolás per reajustar-me la motxilla, vaig seguir fins a Sahagún, que la vaig creuar ràpidament, pensant en fer un descans a Calzada de Soto.

Abans d'entrar a Calzada de Soto hi ha la opció de seguir carretera amunt passant per Bercianos i arribar al Burgo Ranero, però si entres al poble de Calzada de Soto sense haver tingut en compte aquesta esmentada opció -que va ser el meu cas- o bé per voler fer una variant alternativa molt solitària d'un kilòmetre i mig més llarga , aleshores caus en rodó per fer la Via Trajana, una antiga calçada romana llarguíssima que condueix fins Reliegos, abans d'entrar a Mansilla de las Mulas.

La travessia, doncs això, llarga i solitària, caminant per una antiga calçada romana, esquivant pedretes tota l'estona, això sí, fruint del paissatge, lluny de la carretera.

A Mansilla de las Mulas, degut a que estava tancat l'alberg municipal, vaig fer nit a un alberg refromat, "El jardín del Camino", on , a més a més de fer-hi nit, també s'hi pot comprar embutit de fabricació pròpia.



Ver mapa más grande


Maybe you're headin' out to LA
See if they'll put you in a show
First you'll check with the stars
Read both your sign and mine

(Joseph Arthur ,"Black lexus")

Etapa 24: Población de Campos-Terradillos de Templarios, 020111





Si l'etapa del dia anterior va ser molt curta, la del dia d'avui va ser caminada de sol a sol. Un caminata llarga que passa per Carrión de los Condes.
A Carrión de los Condes hi ha una església romànica del segle XII, l'església de Santa María del Camino, espectacular de visitar i que tenia un Pessebre realment impressionant.
A Carrión de los Condes cal agafar energia perquè caldrà caminar gairebé 18 Kms per arribar al següent poble, Calzadilla de la Cueza. La travessia és maca però es fa inacabable. Quan vaig arribar a Calzadilla em vaig creuar amb un noi holandès, en Stephan, que està fent una llarga travessia a peu per creuar Europa de sud a nord, que el porta des de Tarifa fins al Cap Nord, a Noruega (www.crossingeurope.nl).

Vaig continuar fins a Lédigos i d'allí finalment fins a Terradillos de Templarios, on els propietaris de l'alberg privat Jacques de Molay, que estava tancat per festes nadalenques, em van deixar quedar-m'hi per dormir. Sort en vaig tenir!






Ver mapa más grande


To let myself go
To let myself flow
Is the only way of being
There's no use telling me
There's no use taking a step back

(Ane Brun, "To let myself go")

Etapa 23: Frómista-Población de Campos, 010111



Poques opcions semblava tenir per poder afrontar el tram que em quedava fins a Santiago, així que vaig agafar un tren des de Barcelona amb destí a Palència -on faria la conexió fins a Frómista- i caminar fins el dia 9 de gener en el recent estrenat any 2011 (El fet passava per perdre'm el cabrit que havia preparat la meva germana per Cap d'Any i la rebuda dels Reis Mags d'Orients, però tinc sort que entenien la situació...).

Així és com em vaig plantar a Frómista a les 19:00 del primer dia de l'any, i sabent que l'alberg estava tancat vaig decidir caminar -no abans sense passar per davant de l'església de San Martín- la curta distància que separaven aquest poble fins a la següent, Población de Campos, de nit...però el trajecte no tenia pèrdua: hi ha un camí del Camí de Sant Jaume que transcórrer parlal.lel a la carretera.

A Población de Campos em vaig instal.lar a l'alberg municipal, sol i amb fred, que està regentat per la propietària de l'hotel que hi ha al costat, la Imma, i que em van tractar molt bé.

En Miguel, en Francisco i en Jorge em van donar conversa i em van conduir fins el bar-botiga de queviures, on vaig comprar una mica de fruita i vaig xerrar amb l'amo, un gran culé.



Ver mapa más grande


I don't know anymore
What it's for
I'm not even sure
If there is anyone who is in the sun
Will you help me to understand
'Cause I been caught in between all I wish for and all I need
(Joseph Arthur, "In the sun")

Etapa 22: Castrojeriz-Frómista, 191210



La gèlida rosada havia deixat blanca la pujada a la serra de Mosterales i els camps que se succeïen. La boira no feia possible veure més enllà d'uns quants metres.

A l'església de San Pedro d'Ítero de la Vega hi feien ofici, així que m'hi vaig quedar. En aquest pobles de la Castella, a les misses els homes se situen en els bancs de darrera, o sigui que si no ho saps i arribes d'hora a l'església i t'ubiques cap a la meitat, t'exposes a estar envoltats de senyores que s'estranyen de veure't allí, és clar que vestit de peregrí, potser no hagi estat el primer.

Un cop vaig reiniciar el meu Camí, em va sorprendre molt el fet de saber que hi havia més peregrins fent aquell tram: em vaig creuar amb dos joves italians i més endavant vaig retrobar l'Erik, amb qui vam caminar junts fins a Frómista, havent passat per Boadilla del Camino.

Fent un entrepà a un bar de Frómista abans d'agafar el tren que em portés de tornada fins a Palència -on havia d'agafar un altre tren fins a Burgos, on tenia el cotxe-, vaig coincidir amb uns peregrings húngars i un de català d'origen sud-coreà, en Pau Choi, que mirava d'arribar a Santiago abans que s'acabés l'any.


Ver mapa más grande

What I am is what I am
Are you what you are or what?
What I am is what I am
Are you what you are or...what?
(Edie Brickell and the New Bohemians, "What I am")