diumenge, 17 d’abril de 2011

Etapa 31: Hospital da Condesa - Sarria, 090111




L'Alberto no té pressa, però està disposat a acompanyar-me fins a Sarria ,on haig d'arribar per agafar un tren nocturn de tornada fins a Saragossa. Així és que a quarts de vuit deixem enrera l'alberg, on el coreans i en Joan, tot just comencen a despertar-se.

Mentres els primers raig lluiten per obrir-se camí entremig de l'envoirat, iniciem l'ascens a l'Alto do Poio, que no és gaire llarg, però és intens.. L'aigua acumulada per les pluges tracta de seguir el seu transcurs natural per les pistes per on passem, formant petits rierols que juguen amb les pedres . En alguna ocasió, el pas és impedit per l'abnegació d'aigua en el terreny, fet que posa a prova la nostra habilitat per tal de vorejar-lo. Els verds prats amb vaques pasturant se succeeïxen fins arribar a Triacastela. Allí, recuperació de forces a base d'entrepà, i tractar de salvar la tendinitis que arrosssegava a base de continuats massatges. Aquella estona de descans va fer possible que ens tornéssim a trobar per uns instants amb el grup de coreans i en Joan. Ja només quedava encarar el tram final fins a Sarria, del qual ens separaven, encara 18 Km. Enyorable Triacastela, amb records especials a M. Cabanillas i J. Fontal, gent d'aquesta terra, i a la peregrina Maca, on ens vàrem conèixer uns estius enrera, quen fent Camí. Deixant enrera Triacastela, l'opció que passa per San Xil, és la pretesa per tal d'arribar a Sarria, en comptes de triar passar pel Monasterio de Samos, que espero poder fer en alguna altra ocasió. El bon temps fa del trajecte que fos agradable. A pocs kilòmetres de Sarria s'hi troba la Casa do Franco, on vàrem parar per prendre un petit refrigeri al que va ser el punt de trobada amb el peregrí Ernesto uns quants anys enrera, que es va afegir a compartir la vivència de fer el Camí, venint des de Barcelona, l'estiu del 2005.

A l'Alberto, l'arribar el més d'hora possible a Sarria li representava poder descansar i a mi, no perdre el tren, però alhora, deixar que el Camí que ens havia unit durant tres dies sencers, ara seguís el seu curs per ambdòs, provocava certa nostàlgia. Grazie mille per il vostro sostegno in questi giorni, Alberto!


Ver mapa más grande


Ci sono cose che non sai nascondere
Ci sono cose tue che non so piangere
Magari io sapessi perdere
Senza mai dovermi arrendere
Ma l’errore non esiste
La paura non esiste

(Tiziano Ferro, "La paura non esiste")

2 comentaris:

  1. L’errore non esiste
    La paura non esiste
    ... Il dolore esiste?

    Ditxoses tendinitis!

    Ànims pelegrí!

    ResponElimina
  2. Quins records, la Casa do Franco... Amb el taxista sonat, el canadenc psicòpata, la Maca, la Rachel i el... no recordo el nom del noi. I la trobada amb el Charlie, i cinc dies inoblidables. Alguna cosa tinc escrita, i abandonada, sobre aquells dies. Però tot té el seu temps.

    Gràcies per haver-me convidat a acompanyar-te. I, és clar, ¡buen Caminou!

    Ernesto

    ResponElimina